Translate

dilluns, 28 d’agost del 2017

Jo si que tinc por..
Tinc por a que el temps faci oblidar el que ha passat a Barcelona i a Cambrils.
Tinc por que el temps faci desaparèixer l'esperit d'aquests dies on valors com la pau, la tolerància, el respecte, la igualtat... Han pogut fer-se presents als mitjans de comunicació i en el dia a dia de les persones.
Tinc por que el temps faci desaparèixer les ganes de convivència entre les diferents religions, ètnies, cultures...
Tinc por que el temps faci desaparèixer les ganes dels polítics de buscar les coincidències més que a ressaltar les discrepàncies
Tinc por a que els valors que les persones defensin tornin a estar condicionats per interessos personals  més que per interessos col·lectius.
Tinc por a que les meves pors es facin realitat!!!


dijous, 31 de juliol del 2014

FORMAR-SE COM A PERSONES: UNA FUNCIÓ QUE DURA TOTA LA VIDA

Els mestres i els pares parlem sovint de que la principal funció  que tenim és la d’ajudar als infants i joves  a créixer i formar-se com a  persones.
Mestres i pares ens posem, doncs, ràpidament d’acord  en acceptar aquest objectiu com el més important  però normalment ens quedem en aquest grau de superficialitat. Si aprofundíssim en el què  implica treballar-lo possiblement ens adonaríem que:
·         El  considerem molt important però no tenim massa clar els passos que hem de realitzar per aconseguir-lo.
·         És un objectiu comú d’escola i família però cadascú el treballa pel  seu costat.
·         Donem importància en treballar-lo amb els alumnes o els fills i ens oblidem de que és bàsic treballar-lo amb nosaltres mateixos per  poder ser bons models de persones.
En aquest escrit pretenc fer una proposta de com els pares i l’escola podem plantejar-nos aquest tema.
El primer de tot és  tenir clar que créixer i formar-se  com a persones és una cosa que dura tota la vida, és a dir,  és un aspecte que hem de treballar amb els alumnes o amb els fills però que també l’hem de treballar amb nosaltres mateixos.
Si prenem com a referents a Eriksson o a Kohlberg  veurem que la persona no deixa de créixer i canviar al llarg de tota la vida. Per tant la formació permanent és bàsica per aprofundir en cada moment en aquells aspectes que ens toca viure amb més intensitat segon l’edat que tenim.
I quins són aquests aspectes?
Aquesta és la pregunta que intentaré contestar basant-me en les orientacions que ens dona Eriksson i també en la meva experiència de la vida,  que tinc gràcies ha haver-ne viscut ja una bona part .  
La manera com he plantejat la resposta és assignant a cada dècada uns aspectes que, sense ser específics d’aquesta dècada, crec que quan tenen més importància i els aprenem a viure és en aquest moment de la vida:
·         Eriksson ens parla de la importància que té, durant la primera i segona dècada de la nostra vida,  l’adquisició de confiança, autonomia , iniciativa i seguretat en el que  fem i també de l’assoliment d’una identitat que ens permeti acceptar les nostres qualitats i defectes.
L’adquisició de totes aquestes coses dependrà moltíssim de l’actitud de les persones    que ens envolten al llarg de la nostra infantesa, pubertat i adolescència.
La família i l’escola juguen un paper molt important durant tota aquesta etapa de la vida. Són les institucions responsables de transmetre els valors de la societat on hem nascut i  de fer-nos conscients dels aspectes tant físics com cognitius  que tenim gràcies a la herència biològica que ens ha tocat.
·         A la segona dècada comencen a tenir molta importància els grups d’iguals. La relació amb els companys i companyes obre la porta a descobrir altres maneres de viure la vida, a conèixer diferents maneres d’ordenar  els valors, a sentir noves emocions,  a trobar diferents respostes a una mateixa  pregunta, a fer presents valors de la societat on vivim que la nostra família i l’escola no els hi han donat tanta importància o fins i tot  poden considerar negatius.....
Durant la dècada dels 10 als 20 anys és quan hem d’aprendre a diferenciar entre companys i amics, és a dir, a saber-nos relacionar amb tothom però deixar-nos influir només per aquelles persones amb les que hem establert més confiança i ens agrada com pensen i actuen.
Hem d’aprendre a ser nosaltres, a tenir els nostres desitjos, els nostres somnis, a actuar sempre segons ens diu la nostra consciencia... Els companys i els amics no han de fer-nos ser ni fer mai res que nosaltres no volem fer o ser.
És una dècada on també hem d’aprendre a diferenciar  entre el que ens diu el cor i el que ens diu el cap. Hem de saber analitzar aquestes dues opinions i decidir quina és la millor en cada moment.
·         La tercera dècada (dels 20 als 30 anys) és el moment de la vida on la persona ha de ser capaç  d’agafar tot el que ha après durant les dues primeres dècades i decidir qui vol ser.
Depenen de l’actitud que prenguem durant aquesta dècada acceptarem els valors que hem rebut sense qüestionar-los o  serem capaços d'elegir-ne uns i renunciar a altres.
 En aquesta dècada és el moment de contestar a preguntes com:
o   Qui sóc?
o   Què vull fer?
o   Quina és la meva escala de valors?
o   Quan m’estimo a mi mateix?
o   Què sóc capaç de fer pels altres?
La resposta que donem a aquestes preguntes determinaran el concepte que cadascú té d’autonomia i llibertat.
Si en la dècada anterior comentava que era el moment de saber elegir els amics, en aquesta és el moment de tenir clar com ha de ser la persona que vull que sigui la meva parella i amb la que  formaré la meva família.
·         La dècada dels 30 anys és el moment de la vida on actualment les persones formen la seva família.
Formar una família significa aprendre a viure amb un grau màxim d’autonomia i al mateix temps aprendre  a conviure  amb una altra persona  i a tenir la responsabilitat d’ajudar a créixer a les persones que decidim, amb la parella, portar a aquest món.
                No és fàcil aprendre a compaginar aquestes tres coses.
·         Les dècades dels 40 i 50  anys és el moment de la vida on s’ha d’aprendre a compaginar la vida professional amb la vida familiar.
Són uns anys on s’ha de saber trobar l’equilibri entre el  temps que un ha de dedicar a ell mateix per realitzar-se com a persona i com a professional  i el temps que ha de dedicar als altres per complir amb les seves obligacions familiars i socials i per sentir-se part d’una comunitat.
Durant aquests anys hem de saber fer el que, en el seu moment, altres van fer per nosaltres: ajudar als nostres fills a adquirir uns valors i a  preparar-se per ser persones adultes.
Són anys on hem de saber acompanyar als pares en la pèrdua progressiva d’autonomia que es produeix quan una persona es fa  gran.
Aquests anys estan condicionats per la tasca feta a les dècades anteriors. Si s’han fet bé els deures que tocaven en cada moment ara es gaudirà dels resultats: un bon cercle d’amics , una família amb qui compartir els moments bons i no tant bons i una feina que t’omple i et fa sentir bé.
·         A la dècada del 60 anys hem d’aprendre a saber transmetre l’experiència adquirida al llarg de la vida que ja hem viscut.
Saber estar actiu però ocupant un segon pla és una tasca gens fàcil d’aprendre a fer tant a nivell familiar com laboral.
Deixar volar als fills, deixar aprendre equivocant-se, saber utilitzar la nostra experiència per millorar la creativitat dels altres, dedicar temps a analitzar el que hem après per fer-nos conscients del valor dels anys viscuts ... són exemples de coses que hauríem d’aprendre a fer durant aquests anys.   
·         Les últimes dècades penso que es molt important aprendre a viure-les gaudint dels records de la feina feta , vivint el present amb projectes que ens facin il·lusió, gaudint de fer coses sense la pressió del resultat, acceptant la disminució d’autonomia buscant-li solucions que no et facin sentit malament, acceptant amb alegria que la vida és un cicle i el final del cicle és la mort.....
Un cop es té clar que formar-se i créixer com a persona implica  formació permanent i també es té clar el que necessitem treballar en cada moment només queda buscar la manera de portar a terme aquests aprenentatges.
Si el que he escrit es correcte, a les escoles hauria d’haver un pla tutorial on es treballes amb els alumnes els aspectes que corresponen a cada edat i també hauria d’haver un pla de formació per als professors i pares per aprendre a fer a consciencia el que toca a cada moment de la vida.
Si això es fes llavors si que podríem dir que l’escola i la família treballen conjuntament  la funció compartida més  important que tenen: ajudar als infants, joves i adults a ser persones.

dimecres, 8 de gener del 2014

L’escola on es possible un canvi metodològic :
2.- Organització de l’etapa 0-3. Una llars d’infants actualitzada
Les llars d’infants actuals estan pensades fonamentalment per conciliar la vida laboral i familiar.
Són llars que desenvolupen dos grans objectius:
. Satisfer les necessitats  bàsiques dels infants, és a dir, cobrir l’espai que deixen els pares quan van a treballar.
. Ajudar als infants a conèixer i adaptar-se al món que els envolta.
Les llars d’infants destinades a conciliar la vida laboral i familiar han de seguir existint però han de néixer unes noves llars d’infants que només tinguin l’objectiu de ser un complement dels pares ajudant-los a proporcionar als fills propostes educatives que els estimulin i ajuden en la seva evolució madurativa.
El que proposo doncs és que hi hagi llars d’infants amb un horari extens que pugui atendre els infants de les famílies que treballen i altres llars d’infants amb horaris de màxim 2 hores on es facin propostes d’activitats per a que els portin a terme els infants en companyia dels seus pares.
L’assistència a aquestes llars d’infants hauria de ser obligatòria a totes les famílies. Per a que això fos possible les llars d’infants haurien d’estar obertes al llarg de tot el dia per a que les famílies poguessin compaginar aquesta obligació amb la feina i haurien de rebre algun tipus d’ajuda per poder oferir aquest servei de forma gratuïta.
En aquest sentit l’etapa 0-3 deixaria de ser una etapa no obligatòria dins del procés educatiu.

La llar hauria de tenir els espais necessaris per cobrir totes les necessitats bàsiques.
Els espais haurien de ser funcionals. Per això és necessari eliminar les parets. L’ideal de llars d’infants és una gran sala dividida amb els espais que es necessiten en cada moment.
 La manera de fer les divisions podria ser utilitzant estanteries amb rodes  que facin al mateix temps d’armaris on guardar les recursos
D’aquesta manera podríem pensar en fer propostes de treball individual, de grups  petits o amb gran grup.
Es molt important que els espais no hipotequen el futur. El que avui ens sembla molt correcte hem de pensar que més endavant haurem trobat altres maneres de fer-ho i els espais no ens han d’impedir canviar.
Actualment a moltes llars d’infants les propostes metodològiques estan supeditades als espais que tenen. Hem de procurar que això no passi en un futur i així assegurar-nos que la creativitat dels mestres no es veurà tallada.


Tots els infants d’aquesta etapa haurien de conviure en un espai comú des del moment que l’assoliment de les seves necessitats bàsiques no els hi impedeixi.
Aquest espai de convivència hauria de ser un espai molt ric amb recursos  didàctics que  els mestres haurien de preveure com i quan els hi presentarien per a que la motivació dels infants no decaigués.
La diviso dels espais no hauria de ser pensant en tenir una aula per cada grup d’edat sinó pensant en espais on hi haguès propostes d’activitats a desenvolupar.
Aquest espais poden tenir activitats pensades per treballar  un aspecte en concret o poden ser espais amb activitats molt diversificades que vulguin treballar de forma més globalitzada.
Els espais d’activitats haurien d’estar molt ben pensats i organitzats per a que els infants acompanyats dels pares o dels mestres, quan els pares no hi són, les puguessin realitzar sense dificultat.
Les activitats s’haurien de variar cada cert temps.
La creativitat dels mestres i la riquesa dels materials serien aspectes que condicionarien molt aquestes activitats.
Les activitats d’aquesta etapa, seguint les orientacions de Piaget, haurien  de potenciar tot allò que fa referencia al moviment i l’exploració, és a dir, la utilització dels sentits per descobrir les característiques dels objectes que els envolten.
Les activitats que haurien de ser cícliques, és a adir, tan els infants de 8 mesos, com els de 15 mesos, com els de 30 mesos haurien de poder començar l’activitat amb les mateixes propostes però cadascun arribaria allí on pugués.
Les activitats doncs haurien d’estar pensades per a que els puguessin començar a fer infants de 8 mesos però que el nivell de complexitat anés creixent de tal manera que arribessin  a ser vàlides per a infants de tres o més anys.
El fet de començar tots igual ajuda a treballar la repetició amb els infants cosa molt important perquè els dona seguretat i ajuda a potenciar l’autoestima.
El fet de parar de fer l’activitat quan veiem que el que es proposa a l’alumne ja li costa de fer-ho és una manera de respectar la seva evolució madurativa i al mateix temps d’estimular-lo a seguir esforçant-se per aconseguir fer més coses.
Serien els professors que decidirien quan un alumne ja no està preparat per seguir realitzant l’activitat.
La veritable avaluació d’aquestes activitats seria que els pares acabessin veien no com una obligació portar al fill dues hores a la llar sinó com una cosa que val la pena perquè veuen que el seu fill gaudeix i aprèn  fent unes activitats que  ells difícilment les podrien oferir a casa seva.


En quan als mestres tots tindrien la mateixa funció: creació d’activitats, explicació als pares de com han de fer l’activitat amb els fills, estimulació i observació dels infants, omplir els registres...
Cada professor seria responsable de fer el seguiment de la documentació d’uns determinats alumnes. D’aquesta manera ens assegurem que tenim enregistrat correctament l’evolució de cada infant.
Els professors haurien de demanar reunions amb els companys quan tinguessin dubtes sobre el que esta escrit de l’evolució d’un dels infants que els hi fan el seguiment.
Els infants que resten tot el dia  a la llar farien les activitats amb els mestres. Això vol dir que s’hauria d’estructurar l’horari de tal manera que cada infant pugues tenir a un mestre que li fes  l’acompanyament que fan els pares que poden anar amb els seus fills a la llar.

La llar pot fer propostes d’activitats especials: sortides, festes... però sempre pensant amb la presencia i implicació  dels pares   

Cada llar ha hauria de ser creativa amb les propostes d’activitat i això és el que els hauria de diferenciar.
Les activitats han de ser sempre vàlides. Només la pràctica pot fer que en descartem alguna.


Com organitzar el funcionament de la llar?
Els infants serien rebuts a la sala de convivència.
En aquesta sala estarien tots junts jugant i compartint tots els recursos.
Per anar a fer activitats especifiques els agruparíem en grups de 8 a 10 infants d’edats diferents. Això implica que, en aquests moments hauríem de tenir la llar dividida en  tants espais com grups es formessin. (Si tenim 30 alumnes faríem tres o quatre espais. Si en tenim 60 hauríem de tenir entre 6 i 8 espais)
A cadascun d’aquests espais faríem propostes d’activitats que podrien ser  pensades per un aprenentatge concret o per fer varis aprenentatges a la vegada, és a dir, pensant més en espais que facin aprenentatges més globalitzadors.
Cada  dia els infants passarien per un d’aquestes espais.
Un cop haguessin passat per tots els espais tornaríem  a començar i els repetirem una o dues vegades depenent del grau de dificultat que hagin tingut al fer les activitats proposades.
Així doncs si per exemple tenim una llar on hem fet tres espais. Les activitats pensades les canviarem cada 6 o 9 dies.
La primera vegada el que faríem seria observar a cada infant per conèixer les habilitats que té per realitzar-les.
A la segona i tercera realització de l’activitat l’adult intervindria ajudant a l’infant en els aspectes que hem vist que necessita ajuda.
Al finalitzar el cicle del circuit d’activitats canviaríem les propostes que hi ha a cada aula i també al grup d’alumnes que farien les noves activitats, és a dir, a cada nova proposta d’activitats farem  també canvis en els grups que les realitzarien.
Aquest grups sempre serien heterogenis en quan a edat, nivell maduratiu, habilitats, potencialitat...
En moments determinats que el grup de professors ho consideres  oportú es podrien fer també grups més homogenis per poder atendre millor la diversitat, és a dir, el tipus d’ajuda que necessita cada infant.
Cada grup de 10 alumnes estaria acompanyat d’un mestre. Aquest mestre hauria de tenir l’ajuda d’altres persones com famílies, voluntaris que puguessin  venir un temps a treballar a la llar quan es tractes de grups d’alumnes que els seus pares no hi són.
Sempre  quan acabessin un circuit d’activitats hauríem d’avaluar el seu resultat.
Cada grup d’activitats es podria repetir exactament igual  passat un període de temps. Aquesta repetició estaria condicionada al grau de dificultat que han tingut els infants en realitzar-la.
Amb la repetició podríem veure l’evolució que ha fet l’infant en aquest temps que ha passat.

Reflexions finals:
1.-Fent  aquesta ampliació a les llars d’infants estaríem contribuïm a conscienciar a la societat de que l’etapa 0-3 és una etapa educativa on els infants tenen una gran capacitat de recepció i és un dels millors moments d’iniciar una sèrie d’aprenentatges que, algun d’ells, més tard serà quasi impossible  d’adquirir-los.
El gran repte de les llars d’infants es demostrar que són espais educatius, espais que els pares veuen que els necessiten per complementar  la formació que volen donar als seus fills.
2.-Les llars d’infants passarein a ser  espais on els pares aprenen a ser pares des de la perspectiva més educativa.
 Des d’aquesta perspectiva les llars d’infants haurien d’oferir als pares:
. Moments per compartir inquietuds amb els altres pares i amb els educadors.
. Espais temporals on poguessin fer preguntes sobre el treball dels hàbits, de com treballar l’autonomia dels seu fill, d’aspectes que els preocupen en quan a satisfer les necessitats bàsiques...
3.-Fent aquest ampliació a les llars d’infants aconseguiríem obrir les portes de la llars d’infants a les famílies i fer realitat que la família i els mestres treballin conjuntament per ajudar als infants a créixer.
4.- Fent una llars d’infants d’aquests tipus eliminem un aspecte que fa mal als infants en aquesta edat: la separació de la seva família. També disminuiria la  necessitat de trobar, dins de la llar, altres vincles d’aferrament  i al mateix temps oferiríem  als infants altres realitats diferents a les que viuen al seu nucli familiar.
4.- Estaríem construint llars d’infants pensades per educar i complementar als pares en allò que ells no estan preparats per fer amb els seus fills.
5.- Estaríem fent llars d’infants amb el lema que l’educació, com deia Rousseau i altres pedagogs ,s’ha de donar  des del naixement però a diferencia del que ells deien podríem dir que aquesta educació l’ha de donar la família ajudada per especialistes .

dijous, 2 de gener del 2014

L’escola on es possible un canvi metodològic :
1.   Agrupació dels alumnes
És evident que per a que una escola pugui funcionar d’una manera coherent i organitzada no podem tenir als alumnes amb edat d’escolarització obligatòria tots junts.
L’important és saber trobar el criteri adequat per agrupar-los.
L’agrupació actual basada en l’any de naixement s’ha demostrat que no és adequada perquè dona poc marge per respectar la diversitat en el procés de l’evolució maduratiu dels infants.
La manera més correcta que veig per establir els criteris d’agrupació és basant-se en la informació que ens donen els psicòlegs sobre:
            . Les característiques dels infants a cada edat.
            . El com aprenem
            . Els factors que influeixen en el comportament
Són tres aspectes fonamentals per poder fer propostes d’activitats d’aprenentatge coherents i per aconseguir una bona convivència entre els alumnes.
Els estadis descrits per Piaget sobre el desenvolupament cognitiu de les persones pot ser una manera d’agrupar als alumnes durant l’escolarització obligatòria.
Prenen aquest criteri els infants passarien per 4 etapes:
            . La primera etapa:
                        . Agruparia als infants fins als 3-4 anys*
. En aquesta etapa les propostes educatives han de basar-se en el descobriment de les característiques dels objectes i essers vius utilitzant els sentits i el moviment.
. Aquesta etapa seria ideal que fos obligatòria però amb característiques de funcionament molt diferent a la resta d’etapes.
. Dos aspectes haurien de marca aquestes diferencies són:
            . La presencia dels pares a l’escola
            . La flexibilitat horària
. És una etapa que es pot associar a les llars d’infants actuals però amb un funcionament totalment diferent.
·          Piaget considera que aquest estadi dura fins als 2 anys però considerant l’últim any com un any de preparació a l’etapa següent  em sembla be fer-la durar fins als tres. Fins als quatre anys s eria per infants amb una evolució madurativa lenta.

            . La segona etapa:
                        . Agruparia als infants des dels 3 - 4 anys fins els 7-8
. En aquesta etapa les propostes educatives han de basar-se en:
. El  desenvolupament del mon simbòlic mitjançant la imitació i el joc simbòlic
. En treballar tots els  llenguatges
. És una etapa que agrupa als alumnes  del segon cicle d’educació infantil i als del primer cicle de primària.
. Des de l’experiència em sembla una agrupació molt coherent. És en aquest període de temps on els alumnes interioritzen tot el procés de lecto-escriptura. Aspecte fonamental de cara a tenir autonomia en l’aprenentatge.
Lògicament haurien d’estudiar-se molt be les propostes d’activitats per poder atendre la diversitat madurativa que hi ha entre alumnes que es porten 5 anys d’edat.
. Una altra cosa que facilitaria aquest tipus d’agrupació és l’aprenentatge entre iguals.
            . La tercera etapa:
                        . Agruparia als infants des dels els 7-8 fins als 12-13 anys
. En aquesta etapa les propostes educatives han de basar-se en el  pensament lògic partint sempre de coses que pot veure i toca o amb objectes que no estan físicament presents  però que coneix perquè te guardades imatges d’experiències  passades.
. És una etapa que agrupa als alumnes  del segon i tercer cicle de primària.
. He viscut l’agrupació dels alumnes de quart a sisè i l’experiència ha estat positiva tant en la convivència entre ells com en el treball d’habilitats i estratègies.
És una bona edat per potenciar el treball col·laboratiu  entès des de totes les vessants: tutoria entre iguals, grups col·loboratius homogenis i heterogenis.
. Una etapa bàsica per adquirir les habilitats i estratègies bàsiques per poder ser autònom en els aprenentatges.
Veig  més difícil la integració dels alumnes de tercer.
            . La quarta etapa:
                        . Agruparia als infants des dels  12-13  anys fins als 16-17 anys
. En aquesta etapa les propostes educatives poden basar-se més  en treballar aspectes teòrics i abstractes.
. Des de l’experiència és l’etapa que em produeix més dubtes sobretot per la convivència entre ells.
. Els alumnes estan preparats per fer un treball per objectius on cada alumne treballa al seu ritme i al mateix temps tenen compromisos amb la resta de companys (explicaré aquesta idea en un altre escrit)
Algunes consideracions:
            . Dins de cada etapa no s’han de dividir als alumnes per classes.
.  L’agrupació dels alumnes dins de l’etapa estarà condicionada a la proposta d’activitats que es en cada moment.
. Si es fes aquesta agrupació d’alumnes ’hauria de cuidar molt l’adaptació a l’etapa. Aquesta adaptació s’hauria de treballar tant l’últim any de l’etapa anterior com el primer any d’entrada a l’etapa. L’experiència ens hauria de dir com s’ha de fer aquesta adaptació.
. Jugar amb un marge d’un any per entrar i sortir de l’etapa és una manera de respectar l’evolució madurativa dels infants i per tan de facilitar aquesta adaptació..

.Treballar amb els alumnes en cadascuna d’aquestes etapes sense distribuir-los per classes implica pensar amb una organització dels espais i temps totalment diferent a la que tenim actualment. Aquest apartat el deixo per desenvolupar-lo en un altre escrit.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Com treballar i avaluar la capacitat d’organització en el treball.

Definició: Capacitat de treballar metòdicament i amb ordre, planificant les tasques en funció de la seva naturalesa i temporalització desitjable.

Aquesta capacitat forma part de la competència d’autonomia personal.

Analitzant la definició d’aquesta capacitat clau podem  veure que per  a que una persona la tingui assolida ha de tenir competència en dos grans camps:
            . Treballar amb mètode i ordre
            . Saber fer una bona planificació de la feina.

Es treballen aquest dos camps  en el dia a dia de les escoles?

La forma de treballar que es proposa als alumnes facilita la incorporació d’aquesta capacitat?

Per donar una resposta objectiva a aquestes dues preguntes  val la pena intentar anomenar indicadors que avaluen l’assoliment de la capacitat:
a.-Treballar amb mètode i ordre
. Te organitzades les coses que fa i això li permet trobar-les amb facilitat
. Utilitza les TIC per organitzar els seus documents
. Treballa amb profunditat les tasques encomanades
. Li agrada la feina ben feta.
. Sap acceptar les seves limitacions a l'hora de fer una feina i valora l’ajuda.
. Sap donar importància a la feina dels altres i fer-la servir com a punt de partida.
. Sap indicar quan fa una feina els recursos que ha utilitzat i l'ajuda que ha
rebut.
. Sap concentrar-se en una feina concreta

B. Saber fer una bona planificació de la feina.
. Utilitza l’agenda
. Utilitza eines TIC com: el calendari, les tasques pendents, la llibreta de notes...
. Te clara la seva escala de valors i és coherent amb ella
. Hi ha coherència entre el que diu i el que fa
. Sap donar a cada feina la importància que te.
. Sap mesurar el temps que dedica a cada feina.
.  Sap deixar feines per més endavant.
. Sap preveure amb antelació les feines.
. Sap treballar en varies tasques a la vegada.
. Te constància en acabar les feines començades.
. Hi ha proporcionalitat entre la feina que fa i el temps que hi dedica.
. Sap desconnectar.

A l’analitzar aquests indicadors veig clarament que la majoria d’ells no es treballen a l’escola però per si algú li queda dubte es suficient que miri el seus registres de notes i busqui els cops que els té  avaluats.
Si volem que els nostres alumnes els assoleixin els hauran de treballar en el dia a dia i els professors hauran de fer el seguiment  per poder ajudar-los  a entendre la seva importància i a trobar el camí per ser constants en fer-los servir.
Treballar-los significa que els professors els tenen presents a l’hora de pensar i decidir el COM  donaran la classe.
 
El treball a l’aula hauria de contemplar,  no de manera esporàdica, sinó com a rutines  establertes aspectes com:
1.- Proposar activitats que obliguin a l’alumne a parar-e a pensar en el que fa.
Per exemple:
a. Incorporar  a les programacions moments on es demana:
                        .  Què sabem del que anem a estudiar?
                        .  Què aprendrem a l’estudiar aquest tema?
.  Inventar activitats sobre els continguts de la unitat didàctica.
.  Fer preguntes del tema al professor .
.  Fer de professors explicant als companys la part del tema que ha preparat cadascú.
. Endevinar el contingut que es treballen en una activitat
. Buscar errades
                        . Revisar la forma com s’ha treballat
                        . .....
b. Donar-les  temps a per a que  s’organitzin a nivell individual i de grup cooperatiu:  arribar a acords amb el  grup, repartir-se la feina, pensar la manera com faran les activitats, marcar-se una data d’entrega del treball individual i grupal  ...

Aquesta organització ha d’estar revisada i acceptada pel professor, és a dir, els alumnes ho han de veure com una tasca més de la unitat didàctica. 

Això implica un horari que contempli moments de treball individual, moments de treball en equip i moments de treball en gran grup.

En els moments de treball individual i d’equip els alumnes han de poder planificar el seu temps.

c. Acceptar el ritme de treball de cada alumne.
 Això implica que no tots fan tot sinó que hi ha un treball mínim comú i un treball complementari on cada alumne decideix quina part d‘ell fa.
També ajuda a porta a terme aquest punt  treballar, en moments determinats, en grups homogenis.

d. Utilitzar les errades per aprendre i no per avaluar-los.
Els professors han d’aprendre a corregir amb l’únic objectiu d’orientar  la feina als alumnes i  aquests han de saber  fer les activitats no per treure bona nota sinó per aprendre.   

e. Practicar  l’autoavaluació i la coavaluació.
Això implica donar als alumnes  els criteris d’avaluació des de l’inici de la unitat didàctica i habituar-los a revisar la feina feta observant si han complert els criteris d’avaluació donats.

Les rúbriques poden ser una bona manera d’introduir aquest aspecte.

2. Com Equip de professors és necessari que demostrem als alumnes  que:
a. Tenen criteris d’exigència comuns tant del que significa treballar amb mètode i ordre com del que entenen per  fer una bona planificació de la feina.
b.- Tenen interioritzat que el procés d’ensenyament aprenentatge  contempla més aspectes que el treball de les assignatures.
c.- Volen trobar noves maneres d’organització de l’escola  especialment en la distribució del temps perquè així podran donar importància a aquests aspectes.


Actualment la capacitat d'organització dels treball  és una carència de moltes persones adultes i ho seguirà sent sinó som capaços de donar un gir profund   a la manera de treballar i organitzar l’aula   per a que aspectes com els que anomeno en aquest escrit tinguin protagonisme i l’alumne els acabi donant la importància que es mereixen.

divendres, 27 de desembre del 2013

Aprendre a conduir la teva vida 
La vida no entén de receptes ni jo pretenc donar-les. 
En aquest escrit parlaré de coses que crec que són bàsiques per viure una vida bona.
 És important diferenciar el significat de la “vida bona” a la “bona vida”.
 Quan parlem de donar-se una “bona vida” normalment ens referim a estar constantment de festa, a tenir tots els desitjos que volem, a no tenir responsabilitats, a pensar única i exclusivament en divertir-se. Possiblement la societat actual ens condueix cap a la “bona vida”. 

Quan parlo d’una “vida bona” em refereixo a construir una vida el més complerta possible a la que una persona pot aspirar segons les seves habilitats i capacitats personals i les condicions de l’entorn on li ha tocat viure. La “vida bona” se la de construir cadascú i és diferent per cadascú.

 Des de l’escola i des de la família hauríem d’ajudar als joves a construir la seva. Fent això treballaríem per a que cada infant quan arribi a ser adult sigui ell que condueix la seva vida.
 Hi ha moltes persones que es conformen amb al “bona vida” que la societat on es viu li proporciona perquè mai s’han plantejat que ells poden tenir la seva. 

No és fàcil la tasca d’ajudar als alumnes a que es converteixin amb els conductors de la seva vida.
 La primera condició per poder fer-ho és que ells vegin que som conductors de la nostra. 
La segona condició és que vegin coherència entre les persones que els acompanyen en el seu creixement cap a l’autonomia, és a dir, haurien de veure que pares i mestres orientem a caminar pel mateix camí.
 La tercera condició és tenir clar el full de ruta. Tenir-lo clar vol dir: parlar-lo, analitzar-lo, rectificar-lo, planificar com treballar-lo...en equip. 

Els aspectes que considero bàsics treballar amb els joves per a convertir-los en uns bons conductors de la seva vida són: 

1.- Responsabilitat 
.En la pressa de decisions 
. En construir valors adequats . En tenir unes ètiques el més semblants possibles a l’hora de jutjar el que esta be o malament indistintament de qui els ha fet.
. En complir amb les teves obligacions amb la societat com a condició per poder exigir els teus drets. 

2.- No tenir sentiment de culpa 
. Acceptar que som persones i les persones tenen el do d’equivocar-se i no una vegada sinó més d’una en una mateixa cosa.
 . Aprendre de les errades és una cosa molt important però donar-li voltes a les errades és una altra errada. Hem de saber perquè ens hem equivocat però quan ja ho sabem hem d’oblidar l’error i pensar que a vegades els errors fan canviar el destí i no sempre ha de ser per malament. Tenir clar que amb les erades no hi ha marxa enrere, que el màxim que podem fer a vegades és rectificar i demanar perdó. Acceptar i ser conscient que cada dia ens equivocarem és bàsic per tenir una vida bona. 
. Saber que ens equivoquem també ha de servir per entendre les errades dels altres i saber perdonar.  Una altra cosa molt important per la vida bona. 

3.- Ser tolerants .
Ser tolerant vol dir respectar les idees, creences i accions dels altres encara que siguin contraries a les nostres, és a dir, acceptar que la raó no té un sol nom sinó que en té molts i que cadascú hem nascut amb una forma d’entendre les coses i amb unes maners d’actuar i de ser. 
.Ser tolerant no vol dir fer el que fa l’altre, vol dir escoltar les seves opinions i respecta les seves decisions sempre que siguin coses que afecten als seus comportaments individuals. 
. Ser tolerants no vol dir canviar els teus principis, valors, ètica ni pretendre que l’altre les canviï. 
Ser tolerant vol dir saber parlar-ho amb l’altre, saber raonar les nostres conviccions i saber escoltar i respectar les dels altres. 

4.- Ser intolerants 
. És molt important també ser intolerants amb tot allò que sigui imposicions. 
. Hem de ser intolerants en tots aquells que intenten que actuem com ells, que intentin imposar normes, que amb les seves actituds fan mal als altres. 
. Hem de ser intolerants amb aquells que ens volen fer canviar per la força els nostres principis, els nostres valors.
 .Hem de ser intolerants amb aquells que vulguin decidir per nosaltres el que està be i el que està malament. 

5.- Acceptar l’expressió: “una de cal i una d’arena” com una definició de la vida.
. No podem esperar que la vida sempre ens donarà palades d’arena. La vida no està feta de només bones noticies. Sabem que a la vida tindrem moments bons però també en tindrem de no tant bons i també
en tindrem de dolents. 
. Saber tenir un equilibri emocional tant per les bones noticies com per les no tan bones. 
. Saber acceptar i lluitar per superar els moments difícils de la vida . .Saber guardar a la nostra memòria les coses bones que ens passen i aprendre de les dolentes.
 . Saber posar-nos a la pell del que li toca passar per moments difícils. 

6.- Honestedat, lleialtat i compromís. 
. Són tres característiques que defineixen el grau de maduresa d'una persona i que tenen molt a veure amb l'èxit professional i relacional d'aquesta persona.
 . Són tres paraules que ajuden a definir a les persones que saben valorar el que s'ha fet per elles, que tenen clar que per sobre de tot esta el complir amb les seves obligacions, que quan diuen si a una cosa pots esta tranquil perquè compliran amb la seva paraula. Persones que no canvien d'opinió segons qui sigui la persona amb qui parlen. 
. Persones amb qui pots confiar plenament doncs mai t'enganyaran ni faran benefici a costa teva.
 . Son persones que a tothom li agradaria tenir com amigues i companyes de feina perquè compartir amb elles es com fer-ho amb tu mateix, que tenir-les al costat et dona seguretat, confiança i tranquil·litat. 
. Les persones amb aquest valors son persones coherents que saps com pensen, com actuen, com treballen, com es comporten, com reaccionen.
 . Honestedat, lleialtat i compromís son tres valors difícils d'aconseguir en la societat actual perquè demanen que la persona valori per igual el be individual i el col·lectiu.

7. Llibertat i límits 
. Dos fets que sempre haurien d'anar junts. 
. La llibertat ben entesa es aquella que respecta la llibertat de l'altre i això no es possible sense acceptar límits.
 . Les persones creixem en la mesura que anem adquirint autonomia. L'autonomia dona llibertat però al mateix temps demana aprendre a posar límits a aquesta llibertat. Créixer en llibertat vol dir aprendre a prendre decisions de forma autònoma, sense estar condicionat per ningú però al mateix temps posant tots els límits necessaris per a que ningú es pugui queixar de que amb la recerca de la teva llibertat has envaït la seva. 
. Moltes persones amb l'excusa del dret que tenen en buscar i demanar la seva llibertat envaeixen les llibertats de les persones que els envolten.
. Treballar per la llibertat significa tenir capacitat d'esforç i de lluita per aconseguir els mitjans que faran possible ser lliures, es a dir, la llibertat individual que porta a l'individu a ser autònom no s'aconsegueix exigint sinó treballant per posar els mitjans que la facin possible. 
. Un altre tipus de llibertat be relacionada amb els drets i deures de la societat on vivim. Hem de lluitar per a que tothom tingui uns drets bàsics que facin possible el principi d'igualtat entre les persones. També hem de tenir clar que aquesta lluita comença per acceptar els deures i les normes que la mateixa societat posa per fer realitat i poder oferir a tothom uns drets que et facin sentir a gust allí on vius. 

8.- Ser persones reflexives . 
Un altre gran valor és el saber posar-se al lloc de l'altre abans de jutjar o actuar.
 . Tenir capacitat per saber esperar a donar la teva opinió o a actuar. . Saber escoltar i informar-te per després poder reflexionar per interioritzar i arribar a tenir un criteri que t'ajudi a tenir opinió i a actuar amb coherència és una forma d'evitar moltes equivocacions que fan mal a altres persones. 
. Els humans hem de tenir clar que ens equivoquem moltes vegades però també hem de saber que la reflexió es un recurs que tenim per evitar moltes errades. 

9.- Ser persones preparades per superar les adversitats. 
. Hem de ser persones que et facin el que et facin, et passi el que et passi sempre has de tornar a posar-te de peu i segur caminant. 
. Un no pot elegir el que li passa però si pot elegir com actuar davant del que li està passant. 
. Un aspecte important per no deixar-se vèncer per les coses que ens arribin des de l’exterior és estar sempre “en guàrdia”, no relaxar-se, intentar sempre intuir el que pot passar per intentar evitar les que són desagradables o per no deixar passar les que t’agraden. A la vida hi ha moltes coses que ens arriben i es impossible poder-les preveure i altres que la mateixa vida d’estar avisant constantment però nosaltres no li fem cas. 
. La vida també ens dona moltes oportunitats que molts cops les veiem quan ja han passat. Llavors no val enfonsar-se, queixar-se, fer-nos les víctimes de la mala sort que hem tingut. Estar “en guàrdia” és una estratègia per evitar aquestes males estones. 
. Una altra estratègia important per aixecar-se és tenir capacitat d’acceptació i resignació davant de les coses que ens passen i no ens agraden i d’ alegria continguda si ens agraden. 
. Possiblement aquestes coses puguin significar algunes vegades un canvi de camí per on anàvem caminant o simplement una parada per seguir desprès caminant. Sigui una cosa o una altra nosaltres hem de seguir sent els que portem la brúixola i per tant seguirem decidint per on caminem encara que ens hagin fet canviar de camí.
. Per últim crec que és molt important tenir clar que és possible que la vida ens doni coses que inicialment ens deixin derrotats, desanimats, desorientats, enfadats, sense veure la llum que ens diu que estem sortim del túnel. En aquest moments hem de saber demanar ajuda, ser valents i acceptar les orientacions de les persones que et rodegen i saps que et volen ajudar perquè t’estimen, et coneixen i saben que t’han de donar per tu tornar a estar preparat per lluitar i tornar a ser el conductor de la teva vida. 

10.- Tenir un pla de vida 
. Amb aquesta afirmació no vull dir que hàgim de tenir el futur pensat i controlat. Entre altres coses no vull dir això perquè és impossible. 
. Tenir somnis , imaginar-nos el nostre futur, analitzar amb tranquil·litat i arguments les passes que hem d’anar fent al llarg de la vida, és una manera d’endevinar quin és el nostre destí i poder incidir una mica sobre ell. 
. No podem pensar seriosament en saber que farem a 20 anys vista però si podem pensar que volem fer a cinc, tres o un any vista i posar els mitjans per a que allò que nosaltres volem fer és faci realitat. Desprès potser el destí farà que no es compleixi exactament el que nosaltres havíem pensat però segur que ens aproximarem més que si ens deixem i no ens esforcem en controlar el que ja tenim escrit que ens passarà. 
. Tenir un pla de vida també ho entenc com posar-nos els deures de periòdicament parar-nos a reflexionar i analitzar el que estem fent, és a dir, buscar moments per pensar en tu per confirmar el camí que estàs fent o per fer-li alguna correcció per millorar-lo. 
. Un altre aspecte que entenc que forma part de tenir un pla de vida és estar atents al que passa al teu voltant. Segur que si estem atents al que la vida ens ofereix cada dia trobarem moltes coses que ens ajudaran a tenir una vida bona.
 . Tenir un pla de vida també vol dir que hem de saber dirigir la nostra vida cap a aquelles coses que la nostra essència ens ha donat. Cadascú té unes habilitats i per tenir una vida bona hem de saber dedicar-nos a fer allò que sabem fer i gaudim fent, és a dir, tenir un pla de vida també significa ser conscients dels nostres punts forts i dels nostres punts febles. Saber acceptar que en algunes coses som bons i gaudim i en altres no en som tant i gaudim menys. És evident que hem d’intentar conduir la nostra vida cap als nostres punts forts. 

CONCLUSIÓ FINAL 
Per ajudar als alumnes a aprendre a conduir la seva vida, tots aquests aspectes haurien de ser treballats conjuntament entre l’escola i la família al llarg de tota l’escolaritat per intentar lluitar contra la forma de conduir la vida que transmet la societat.